Déu digué: " Produeixi la terra vegetació: herbes que donin llavors i arbres fruiters que donin fruit segons la seva espècie, amb la seva llavor dins, sobre la terra". I així va ser. La terra va produir vegetació...i “Déu va veure que estava bé" (Gènesi 1. 11-13). Després va plantar Yahvé Déu un jardí en l’Eden,on va col•locar a l’home que havia format.
Aquesta podria ser la introducció actualitzada de la recreació en una zona del Barri de Gràcia,doncs en ple cor metropolità, concretament en el número 62-64 del carrer Encarnació, existeix una parcel•la que des de 1901 compte, registral i realment, amb la següent descripció:
És un jardí viu, un oasi en la gran urbs, un pulmó ecològic i un recés per a la vista i l’esperit dels veïns,de les cotorres, tórtores, merles i abelles que troben pau i refugi entre rosals laureats, ficus i palmeres centenàries a les quals adornen violetes hivernals. Un immens jardí on va deixar de sentir-se els crits i riures dels pàrvuls que van ocupar el col•legi pel qual un piadós senyor disposés en el seu testament,allà per l'any 1.826, que anessin els seus legítims destinataris.
La Congregació de les Missioneres del Santíssim Sagrament i Maria Immaculada va ser la seva adjudicatària i beneficiada fins que un rector de l’església de Sant Joan, com a substitut albaceari d’aquell primer que les va triar, acudís l’any 2.002 a l’Arquebisbe de Barcelona en sol•licitud que cancel•lés la condició testamentària que aquest lloc continués destinat a la finalitat imposada pel testador benefactor. Corrien temps de bonança immobiliària i... així es va fer. Per Decret de l’Arquebisbe, es va interpretar complerta suficientment la voluntat del testador i, en previsió, es va escripturar i es va registrar la cancel•lació de la condició imposada que aquella parcel•la, aquell immoble que durant cent un anys eduqués cristianament a nens del barri de Gràcia, va quedar redimida de tan "innoble" fi. Ara, ja era una parcel•la que, aprofitant-se d’un error de qualificació urbanística, passava de ser d’equipament a urbana i urbanitzable.
Les seves propietàries, Missioneres del Santíssim Sagrament i Maria Immaculada, van mostrar el seu agraïment tant al capellà intermediari de Sant Joan com a l’Arquebisbat, per la seva comprensió, i el dia 16 de desembre de 2011, van donar per escriptura pública atorgada davant la notària de Barcelona Sra. Mª de les Mercedes Martínez Parra i al nº 2274 del seu protocol, una quarta part de la finca per a cadascun.
L'Any Nou va començar amb una Llicència d’enderrocament, a la qual segueix un projecte d’edificació del que, sembla ser, la construcció d’un pàrquing públic amb llicència d’una planta subterrània i dues d’alçada que condemna a mort al Jardí i a les seves espècies arbòries històriques i paisatgístiques catalogades i a la seva fauna. Això sí, per a la seva "protecció se li assigna una fiança de poc més de 17.000 euros per si alguna pala retroexcavadora té la mala fortuna de topar amb elles i tirar-les "accidentalment" mentre construeixen un monstre de ciment i formigó capaç d’albergar 150 places de garatge que podrien tenir un valor de més de 30.000 euros cadascuna en lliure mercat.
No hi ha ningú darrere. Una constructora de Mataró que segueix el Projecte d’uns promotors de l’obra i propietaris que només són Les Monges, l’Arquebisbat de Barcelona i el Rector de Sant Joan.
Potser aquests homes i dones de l’església Catòlica, seguint el Gènesi 3. 24, després d’expulsar a l’home del jardí, vulguin posar davant de l’Edén a querubins amb espases no de flama brillant, sinó de ciment. O, tal vegada, pensin que, si els camins del Senyor són inescrutables, és convenient ajudar als fidels al fet que estacionin els seus cotxes, les seves vides i les seves consciències.
Això sí, pagant.
*******
